dijous, 23 d’octubre de 2014

23/10/2014


Avui la Montse Milà ens a enviat això per correu ami ma agradat molt el que ens ha dit ja que ens fa donar-nos conte del que podem fer amb un simple vídeo ami ma deixat molt impactat no pensava que ningú m'escriuria un text tan ,tan impressionant no tinc paraules , en en petit resum el que diu es que ens esta molt agraïda , i després ens diu que ella no es van en recordar de dir-nos algunes coses . 






Als nois i noies de l’IES Quatre Cantons que heu vingut a fer l’entrevista a la Flor de Maig.

Em sap greu no conneixer-vos a tots i totes pel nom (només m’he quedat amb el de la Carol I en Pol) però us volia manifestar el meu agraiment i valoració per l’interès que heu mostrat, tant pel cooperativisme com per la immigració. Sou una mostra de jovent preocupat per allò que marca la vida de les persones.
Quan ens hem acomiadat m’he adonat que m’han quedat coses per dir-vos i, si els vostres professors ho troben convenient, us les voldria fer arribar.
Abans que res, voldria remarcar que cal ser molt valent per migrar. Les persones migrants acostumen a ser les més coratjoses i preparades de la seva terra perquè son moltes les dificultats que els esperen i no tothom s’atreveix. Quan veieu algú traginant un carret amb ferralla, no penseu que és un no-ningú. Molts d’ells són artistas, professionals d’ofici i fins i tot llicenciats universitaris que, en no tenir “papers”, aquesta és l’única ocupació que han trobat per subsistir i enviar quelcom a la seva familia. Això també passa amb les dones procedents de l’amèrica llatina o de països de l’est que malgrat la seva preparació, fins i tot universitària, fan feines a les cases i amb el seu treball col·laboren a què les dones “d’aquí” puguem treballar fora.
Us he parlat de les migracions de la meva familia: la meva entre barris, la dels meus avis materns des de l’Aragó, la dels meus besavis materns que van emigrar a l’Argentina i van haver de tornar… però no he fet esment a la Catalunya i l’Espanya migrant.
A finals del Segle XIX i principis del XX a Espanya hi havia molta miseria i la gent emigrava buscant una vida millor. En aquells països no hi havia llei d’estrangeria que els obligava a jugar-se la vida en una pastera o saltant una tanca.
Tinc una amiga argentina que viu al barri i té la doble nacionalitat perquè els seus avis van haver d’emigrar. Quan sent la paraula “sudaca” que algú li dirigeix amb menyspreu, diu: “no olviden que nosotros vinimos porqué ustedes fueron” recordant l’emigració dels seus avis. Ella és advocada i els seus estudis els va fer en el sistema públic de l’Argentina on no es feia diferencia entre els originaris del país i els “nou vinguts”.
També una part de la Catalunya benestant va fer els seus diners amb la venda d’esclaus. Antonio Maura, que té una plaça dedicada a Barcelona, n’és un exemple i encara no hem demanat perdó.

Un altre exemple de la solidaritat entre els pobles el vam tenir després de la guerra civil. Europa no va tractar be els espanyols que havien fet la guerra per defensar una república votada a les urnes i que va representar canvis importants en els drets de les clases populars. Mentre França els va tancar en camps de concetració on van pasar fred, gana i molts d’ells van morir, Mèxic va fletar un vaixell i els va oferir el seu país. Altres països de l’Amèrica llatina van ser també lloc d’acollida per a ells.

2 comentaris: